La qüestió de la responsabilitat del conflicte al Caucas no ens ha turmentat molt de temps. Menys d'una setmana després de l'atac georgià, dos comentaristes francesos, especialistes de tot, l'han jutjat d’«obsoleta». Un neoconservador americà influent els havia donat el la. Saber qui ha començat «importa poc», va tallar Robert Kagan ja que, « si Mikheïl Saakachvili no hagues caigut en la trampa de Vladímir Putin aquesta vegada, el conflicte hauria estat posat en marxa altrament (1)». Una hipòtesi en crida una altra : si, el dia d'una cerimònia d'obertura dels Jocs olímpics, la iniciativa d'una operació armada hagués estat el fet d'un altre que del jove poliglot Saakachvili, diplomat a la Columbia Law School de New York, els governs occidentals i els seus mitjans de comunicació haguessin contingut la seva indignació davant un acte tan pesadament simbòlic?

Però, quan els bons i els mals papers són coneguts per endavant, la història és més fàcil de seguir. Els bons, com Georgia, tenen el deure de preservar la seva integritat territorial dels ardits separatistes ordits pels seus veïns ; els dolents, com Sèrbia, havien de consentir a l'autodeterminació de la seva minoria albanofona (Kosovo) – i sofrir, en cas de rebuig, els bombardeigs de l'Organització del tractat de l'Atlàntic nord (OTAN). El conte moral és més edificant encara quan, per defensar el seu territori, el simpàtic president proamericà repatria una fracció dels soldats enviats... a envair l'Iraq.

El passat 16 d'agost, el president George W. Bush, justament, va invocar amb gravetat les «resolucions del Consell de seguretat de les Nacions Unides» així que « la independència, la sobirania i la integritat territorial» de Georgia del qual « les fronteres deuen beneficiar-se del mateix respecte que les de les altres nacions». Només els Estats Units tindrien per tant el dret d'actuar unilateralment quan consideren (o pretenen) que la seva seguretat és en joc. En realitat, la sèrie d'esdeveniments obeeix a una lògica més simple : Washington juga amb Georgia (i recíprocament) per oposar-se a Rússia ; Moscou juga amb Ossetia del Sud, però també l'Abkhazia, per «castigar» Georgia.

Des de 1992, dos reports del Pentàgon intentaven prevenir l'eventual ressurgència d'una potència russa llavors a trossos. Per tornar permanent l'hegemonia americana nascuda de la victòria dels Estats Units durant la guerra del Golf i de la dislocació del bloc soviètic, li importava, indicaven aquestes reports, «convèncer eventuals rivals que no necessiten aspirar a jugar un major paper». I, a falta de convèncer-los, Washington sabria «dissuadir»-los. Blanc principal d'aquestes atencions ? Rússia, «única potència al món que pot destruir els Estats Units (2)».


Es pot llavors retreure als dirigents russos que hagi viscut l'assistència occidental a les «revolucions acolorides» a Ucraïna i a Georgia, l'adhesió a l'OTAN d'antics aliats del pacte de Varsòvia i la instal·lació de míssils americans sobre el sòl polonès com tants elements d'aquesta vella estratègia que apunta a debilitar el seu país, sigui quin sigui el seu règim ? «Rússia s'ha fet una gran potència, és el que inquieta», ha admès d'altra banda Bernard Kouchner, ministre francès d’assumptes estrangers (3).

Arquitecte el 1980 de la molt perillosa estratègia afgana de Washington (sostenir militarment els islamistes per vèncer els comunistes...), Zbigniew Brzezinski ha detallat l'altre part del propòsit americà : «Georgia ens obre l'accés al petroli i aviat el del gas d'Azerbaidján, del mar Caspi i d’ Àsia central. Representa doncs per a nosaltres un trumfo estratègic major (4). » Brzezinski no sabria ser sospitat de versatilitat : fins i tot quan Rússia agonitzava, en els temps de Boris Yeltsin, volia fer-la fora de Caucas i de l'Àsia central per garantir el proveïment energètic d’Occident (5). Des de que, Rússia va millor, els Estats Units va menys bé, i el petroli costa més car. Víctima de les provocacions del seu president, Georgia acaba d'experimentar el xoc d'aquestes tres dinàmiques.


Serge Halimi.