El Fons monetari internacional (FMI) i l'Organització mundial del comerç (OMC) havien promès que l'augment del flux de mercaderies contribuiria a erradicar la pobresa i la fam. Cultures alimentàries? Autonomia alimentícia? Trobaríem més intel.ligent: que l'agricultura local fos abandonada o orientada cap a l'exportació. Així, es trauria el millor partit no pas de les condicions naturals- més favorables, per exemple, per al tomàquet mexicà, o la pinya filipina- però de costos d'explotació més baixos en aquest països que a Florida o Califòrnia.

L'agricultor de Mali confiaria la seva alimentació a les empreses cerealistes de de Beauce o de Midwest, més mecanitzades, més productives. Deixant la seva terra, aniria a engreixar a la població de ciutadans per tornar-se obrer en una empresa occidental que hauria deslocalitzat les seves activitats amb la finalitat de treure profit de la ma d'obra barata. Els Estats costaners d'Àfrica disminuirien en el mateix moment el pes del seu deute exterior venent els seus drets de pesca als vaixells --fàbriques dels països més rics. No els quedaria més després als guineans que comprar conserves daneses o portugueses.(1) Malgrat una pol·lució suplementària generada pels transports, el paradís estaria assegurat. El profit dels intermediaris (distribuïdors, agents de transit, asseguradors, agents publicitaris) també...

De sobte el Banc mundial, prescriptor d'aquest model de desenvolupament", anuncia que trenta tres països coneixeran "motins de la fam". I l'OMC s'alarma d'na tornada al proteccionisme observant que diversos països exportadors de productes alimentaris (Índia, Vietnam, Egipte, Kazakhstan) van decidir reduir les vendes a l'estranger a fi -- quina imprudència!.- de garantir l' alimentació a la seva població. El Nord s'ofèn ràpidament amb l'egoisme d'altres. És perquè els Xinesos mengen massa carn que els egipcis no tenen blat...

De sobte el Banc mundial, prescriptor d'aquest model de desenvolupament", anuncia que trenta tres països coneixeran "motins de la fam". I l'OMC s'alarma d'una tornada al proteccionisme observant que diversos països exportadors de productes alimentaris (Índia, Vietnam, Egipte, Kazakhstan) van decidir reduir les vendes a l'estranger a fi -- quina imprudència!.- de garantir l' alimentació a la seva població. El Nord s'ofèn ràpidament amb l'egoisme d'altres. És perquè els Xinesos mengen massa carn que els egipcis no tenen blat...

Les seves pretensions devien ser considerades extravagants ja que només en van obtenir la meitat. Pidolaven, no obstant, només el preu d'algunes hores de guerra a Iraq i la mil·lèsima part del que la crisi del subprime costarà al sector bancari, generosament socorregut, ell, pels Estats. Podem calcular les coses d'una altra manera: PAM implorava per compte dels seus milions de famèlics el 13,5% de les sumes guanyades el darrer any només per Sr. Jonh Paulson, dirigent d'un fons especulatiu bastant espavilar per preveure que centenes de milers de nord-americans serien reduïdes a ala fallida immobiliària. Ignorem quan produirà, i a qui, la fam que va començar, però res mai es perd en una economia moderna.

Perquè tot es recicla; una especulació atrapa l'altra. Després d'Haver alimentat la bombolla d'Internet, la política monetària de la Reserva federal (Fed) va animar als nord-americans a endeutar-se. I va inflar la bombolla immobiliària. El 2006, l’ FMI encara estimava: "tot indica que els mecanismes d'assignació de crèdit sobre el mercat dels bens immobles als Estats Units van resultar enormement eficaços.” Mercat-eficacia: no hauríem de soldar aquestes paraulers d'una vegada per totes? La bombolla immobiliària va rebentar. Els especuladors rehabiliten llavors un vell el dorado: el mercat dels cereals. Comprant contractes d'entrega de blat o d'arròs per una data futura, compten revendre'ls molt més cars. El que manté la pujada dels preus, la fam...

I què fa llavors l'FMI, dotat, segons el seu director general, del "millor equip d'economistes que hi ha al mon"? Explica: "una de les maneres de resoldre els problemes de fam, és augmentar el comerç internacional.” El poeta Léo Ferré va escriure un dia: "per que la mateixa desesperació es vengui, queda només trobar la fórmula."

Semblaria que l'hem trobat.

Serge Halimi