Així doncs tot era possible. Una intervenció financera massiva de l'Estat. L'oblit de les restriccions del pacte d'estabilitat europeu. Una capitulació dels bancs centrals davant la urgència d'una reactivació. L'entrada a l'índex dels paradisos fiscals. Tot era possible ja que calia salvar els bancs.

Durant trenta anys, la menor idea d'una alteració qualsevol dels fonaments de l'ordre liberal a fi, per exemple, de millorar les condicions d'existència de la majoria de la població que havia xocat tanmateix amb el mateix tipus de resposta : tot això és ben arcaic ; la mundialització és la nostra llei ; les caixes són buides ; els mercats no ho acceptaran; sabeu que el mur de Berlín ha caigut ? I durant trenta anys, la «reforma» s'ha fet, però en l'altre sentit. Aquell d'una revolució conservadora que va lliurar a la finança trossos cada vegada més espessos i més sucosos del bé comú, com aquests serveis públics privatitzats i metamorfosats en màquines a cash «creant valor» per a l'accionista. El d'una liberalització dels intercanvis que va atacar els salaris i la protecció social, obligant desenes de milions de persones a endeutar-se per preservar el seu poder adquisitiu, a «investir» (en Borsa, en assegurances) per garantir la seva educació, prevenir-se de la malaltia, preparar la seva jubilació. La deflació salarial i l'erosió de les proteccions socials han parit doncs després reafirmat la desmesura financera ; crear el risc ha donat suport a garantir-se contra ell. La bombolla especulativa s'ha apoderat molt de pressa de l'allotjament, que va transformar en col·locació. Sense parar, va ser inflada per l'heli ideològic del pensament de mercat. I les mentalitats van canviar, més individualistes, més calculadores, menys solidàries. La fallida de 2008 no és doncs en principi tècnica, esmenable per pal·liatius tals com la «moralització» o la fi|finalitat de l' « abús ». És tot un sistema que és a terra.

Al voltant d'ell ja s'agiten els que esperen aixecar-lo, enguixar-lo, pintar-lo, per tal que demà infligeixi a la societat algun nou gir condemnable. Els metges que mimen la indignació al davant les (in)conseqüències del liberalisme són aquells mateixos que li van proveir tots els afrodisíacs - pressupostaris, reglamentaris, fiscals, ideològics - gràcies als quals s'ha desviscut sense comptar. S'haurien de jutjar desqualificats (llegir «Els desqualificats»). Però saben que tot un exèrcit polític i mediàtic s'esforçarà a emblanquir-los. Així, Gordon Brown, l'antic ministre de finances britànic del qual la primera mesura va ser atorgar la seva «independència» al Banc d'Angleterra, José Manuel Barroso, que presideix una Comissió europea obsesa per la « competència », Nicolas Sarkozy, artesà de l' « escut fiscal», del treball el diumenge, de la privatització de Correus : aquests tres s'esforcen, sembla, a «refundar el capitalisme»...

Aquesta insolència flueix d'una estranya absència. Ja que on és l'esquerra ? La oficial, aquella que ha acompanyat el liberalisme, desreglamenta la finança durant la presidència del demòcrata William Clinton, desindexat els salaris amb François Mitterrand abans de privatitzar amb Lionel Jospin i Dominique Strauss-Kahn, tallat amb destral en les assignacions ingressades als aturats amb el Gerhard Schröder, no té a l'evidència d'altre ambició més que de girar el més aviat possible la pàgina d'una «crisi» de la qual és coresponsable.

És, però l'altra esquerra ? Pot en un moment igual conformar-se amb treure la pols als seus projectes els més modestos, útils però tant tímids, sobre la taxa Tobin, un augment del salari mínim, un «nou Bretton Woods», de les granges eòliques ? Durant els decennis keynesians, la dreta liberal ha pensat l'impensable i ha aprofitat una gran crisi per imposar-ho. Des de 1949, Friedrich Hayek, el padrí intel·lectual del corrent que va parir Ronald Reagan i Margaret Thatcher, li havia explicat en efecte : «La principal lliçó que un liberal conseqüent ha de treure èxit dels socialistes és que és el seu valor ser utòpics que (...) fent cada dia possible allò que, recentment encara, semblava irrealitzable. »

Llavors que proposarà la posada en qüestió del cor del sistema, el lliure canvi (1) ? «Utòpic» ? Avui tot és possible quan es tracta dels bancs...

Serge Halimi



(1) l'Agost de 1993, el " Premi Nobel " d'economia ultraliberal Gary Becker explicava: " El dret del treball i la protecció del medi ambient han esdevingut exessius en la major part dels països desenvolupats. El lliure canvi reprimirà alguns d'aquests excessos obligant cadascun a continuar sent competitiu de cara a les importacions dels països en via de desenvolupament.