L’ordinador no té sexe. Aquesta afirmació potser era certa a principis dels 80, quan les noies es matriculaven en massa a les carreres d’informàtica. Però anys més tard ha canviat la percepció; l’ofici s’ha masculinitzat. La típica separació social de sexes que pregona que les dones són de lletres i els homes de ciències, costa de deixar enrere.

Per ISABELLE COLLET
Informàtica i investigadora de les ciències de l’educació a la Universitat París X (Nanterre), Institut Nacional de les Telecomunicacions (Evry). És autora de «L’informatique a-t-elle un sexe? Hackers, mythes et réalités», L’Harmattan, París, 2006.


La informàtica, una professió d’homes? A Malàisia, aquesta afirmació fa riure. A la Facultat d’Informàtica i Tecnologies de la Informació de Kuala Lumpur, la capital, tots els caps de Departament i la degana són dones. A Penang, el 65% dels estudiants d’informàtica són noies com també ho són set de cada deu professors, dirigides, al seu torn, per una degana. Mazliza Othman, la cap del Departament, mai ha cregut que la informàtica fos cosa d’homes (1): “no m’ho sembla gens. A veure, l’enginyeria sí que es veu com una cosa d’homes, o la geologia, però la informàtica no! No entenc què li troben de masculí la informàtica!” Les raons que dóna són les següents: en primer lloc, la informàtica és una feina rigorosa que no requereix molta força física; en segon lloc, es desenvolupa en el sector terciari; i, finalment, fins i tot permet treballar des de casa.

Malgrat la situació del país asiàtic, fora de Malàisia la informàtica és una branca molt masculinitzada. A França, fins i tot és l’única disciplina del camp científic on el nombre de noies estudiants ha caigut en picat. Si tenim en compte la feminització de les escoles d’enginyeria (2), podem constatar que el nombre de dones creix en tots els sectors menys en el de la informàtica que, després d’un augment culminat el 1983 amb un percentatge del 20%, vint anys més tard ha patit una regressió que l’ha dut fins al punt de partida (11% el 2000, 9% en les promocions dels anys 70). El 1983 la informàtica era, a les escoles d’enginyeria, el sector més feminitzat juntament amb l’agroalimentari (6 punts per sobre de la mitjana nacional). El 2000 aquesta tendència va arribar a la mecànica i a les forces de defensa (13 punts per sobre de la mitjana nacional), els dos sectors tradicionalment més masculinitzats.

Però aquesta situació no només es dóna a França; Alemanya, el Regna Unit o els Estats Units presenten unes xifres similars.

Això no obstant, el nombre total de dones que es dedica a la informàtica tampoc no ha variat tant en tots aquests anys. La diferència és que a mesura que han anat apareixent noves disciplines han estat els nois qui s’hi han tirat de cap massivament. En el fons, la pregunta que realment ens hem de fer no és per què a les dones no els agrada la informàtica, sinó més aviat per què a principis dels anys 80 la fal·lera per dominar l’ordinador va afectar especialment els homes.

UNA PASSIÓ MASCULINA

Durant la dècada dels 70 l’ordinador es veia com una màquina que servia bàsicament per gestionar la informació i que estava lligada sobretot al sector terciari, un sector tradicionalment més feminitzat que la indústria. Com que es considerava una branca relativament nova de la ciència, la informàtica s’englobava en el conjunt de feines socialment acceptables per a les dones. A tombant dels 80 l’ús del microordinador comença a estendre’s entre els nois adolescents, que sempre són els que estan més al dia de les novetats tecnològiques (3). Més endavant seran els principals usuaris, si no els únics, de l’anomenat ordinador personal. Al voltant dels microordinadors es van formant comunitats d’adolescents tecnòfils, clubs d’informàtica i grups de joves consagrats a la programació i als videojocs –en una edat on els reptes identitaris els empenyen a relacionar-se sempre amb la mateixa gent i a separar-se de les noies. Deu anys més tard comencen a anar a la universitat acompanyats per un discurs mediàtic fascinador que els seus pares repeteixen a cor: “el meu pare sempre ha tingut molta por que ens quedéssim a l’atur”, ens comenta una informàtica. “Estudiàvem per tenir una bona feina, per guanyar-nos bé la vida i per no quedar-nos a l’atur i per al meu pare la informàtica era la millor solució.”

Ja ha passat tota una generació però els avenços tècnics i els canvis del dia a dia provocats per la poliedricitat de la informàtica no han servit perquè els i les estudiants de ciències deixin de relacionar informàtica amb ordinadors i la mítica imatge del programador (4). El 80% té la imatge dels i les informàtics com a homes, poc avesats a l’esport, que no es cuiden i que estan més interessats per les màquines que per les persones. Els veuen capaços de passar-se el dia tancats al despatx fent coses repetitives; bàsicament programar.

D’on prové aquesta poca correspondència amb la realitat? Perquè, tanmateix, tots aquests joves miren imatges animades, escolten música electrònica, truquen des del portàtil i cada dia utilitzen internet per enviar correus electrònics, fer comandes, descarregar música o vídeos... Com pot ser que aquests nous usos, que s’han estès globalment, no hagin modificat pràcticament gens la imatge d’aquestes feines? Com si cap ofici relacionat amb la informàtica tingués res a veure amb aquestes aplicacions, com si, per més usos o evolucions tècniques que apareguessin, la feina d’informàtic fos immutable. Menys del 30% de les professions relacionades amb la informàtica inclouen programació, però malgrat això, en l’imaginari popular l’informàtic, el de debò, sempre és un programador.

Aquesta mena d’informàtic sí que existeix, són els “hackers” (o pirates informàtics), segons la primera accepció del terme (“manetes apassionat”) (5), són especialistes dels sistemes i de les xarxes. Nogensmenys, constitueixen una minoria respectada i admirada pels seus col·legues i de vegades temuda per les capacitats reals o suposades que tenen per penetrar en els sistemes informàtics de seguretat. Però, situació paradoxal, malgrat que els pirates conformen el prototip de l’informàtic aquest no és el perfil que busquen les empreses. Sovint es veu el hacker com una persona brillant tècnicament però incontrolable, incapaç de treballar en equip i impermeable als imperatius de productivitat.

Aquesta minoria (que sovint projecta una imatge ambigua, adés de terrorista, adés de Robin Hood, atrau, fascina i espanta) s’ha convertit en el paradigma ideal de la professió. És la referència per als estudiants de ciències i per als informàtics que només gosarien considerar-se informàtics si fossin programadors. A les dones els costa penes i treballs sentir-se legítimes informàtiques en una professió on no encaixen gens amb la imatge oficial. És mes fàcil que diguin “em dedico a la informàtica”, que no pas “sóc informàtica”; malgrat que la primera programadora va ser una dona.

El 1842 van aparèixer uns apunts matemàtics sobre la màquina diferencial de Charles Babbage, el primer ordinador mecànic. En aquests apunts hi apareix un algoritme, el primer d’aquesta mena, que enumera les instruccions que permeten calcular els nombres de l’equació de Bernoulli. En concret, aquest primer programa utilitzava un bucle, és a dir, una seqüència d’instruccions que es repetien fins arribar a verificar una condició de sortida. Aquesta memòria es va publicar amb les inicials A. A. L., com era costum entre les dones d’aquella època. L’autora, Ada Lovelace, era la filla del poeta romàntic anglès Lord Byron. Arrel d’aquest fet, l’exèrcit nord-americà va batejar un llenguatge de programació amb el nom de Lady Ada.

1944: l’ordinador passa a ser elèctric. Howard Aiken, mentre treballava per IBM amb el Mark I, el primer ordinador digital de grans dimensions, estava al capdavant d’un equip de tres enginyers. Devem a Grace Hopper, una de les seves membres, l’origen dels mètodes de compilació perquè estava convençuda que l’única manera d’introduir els ordinadors als camps no-científics i al comercial era polint el llenguatge de programació per fer-lo més comprensible per als que no eren versats en matemàtiques. La seva convicció que es podien escriure els programes en anglès va provocar la hilaritat dels seus col·legues. En aquella època, l’àmplia difusió comercial no era una de les preocupacions d’IBM, convençuts com estaven que només els científics eren capaços d’utilitzar els ordinadors. Gràcies a haver escrit el primer compilador el 1952, Grace Hopper va permetre la difusió i l’extensió de l’ús d’aquests llenguatges i també va obrir la porta de la programació a tothom, no només a un grapat de matemàtics de primera línia.

En aquell moment el programari no valia res i el prestigi era per als constructors de l’aparell. Potser és per això que sempre hi ha matemàtics en els moments clau de les creacions del programari?

D’una manera més evident que en d’altres camps científics, el paisatge informàtic es veu pràcticament mancat de dones, cosa que priva les noies de models d’identificació positius. La divisió sociosexual del coneixement atorga el camp de la ciència i la tècnica als homes des de ben petits; començant pels llibres de text fins a les pel·lícules, als còmics i a d’altres representacions de la vida quotidiana. Malgrat això, fer un projecte d’orientació es basa en imaginar una imatge d’un mateix en el futur a què es pugui aspirar i que es pugui complir (6). Ningú no es veu dedicat a una professió amb la qual sembla no tenir-hi cap afinitat i a la qual, a més, s’hi dediquen persones a les quals no s’assembla. Tot i que les noies utilitzin l’ordinador tant com els nois no sembla que en vulguin obtenir el control. Arran de l’enquesta feta a la comunitat d’estudiants de ciències que ja hem citat abans, dos terços de les noies (enfront del 40% dels nois) afirmen no saber si els interessarien els oficis relacionats amb les tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC (7). Sovint les noies no s’imaginen com deu ser el dia a dia d’un informàtic. Aleshores, per descriure l’ofici, moltes noies, i també molts nois, no tenen més remei que evocar l’estereotip. Una dirà que: “jo no em veig tot el dia parlant de circuits impresos, de memòria RAM i de xarxes”; una altra que “jo no em vull passar el dia enganxada a una màquina, prefereixo tenir cura de nens o parlar amb persones; i moltes seran més prudents i diran que “no m’interessa”, incapaces de concretar-ne els motius només per culpa de “la idea que ens imaginem”.

SORTIR DELS ESTEREOTIPS

Per altra banda, les dones titulades afirmen que van escollir la professió per raons que responen a la realitat del món professional: parlen de la gran diversificació de la professió, de la imbricació amb molts sectors professionals, de la possibilitat d’aprendre coses noves cada dia, dels reptes intel·lectuals, de la importància de relacionar-se i treballar en equip...

Segur que totes aquestes dones han trobat obstacles al llarg de la seva carrera, com ara la presumpta incompetència, una progressió salarial inexplicablement més lenta que la dels seus col·legues o aturades del desenvolupament de la seva carrera vora els trenta, just quan els caps temen que es puguin quedar embarassades. El fet que existeixin aquests obstacles no ens ha de fer perdre de vista l’èxit professional i personal de moltes dones informàtiques en un sector amb poc atur i on els salaris ja no varien en funció del sexe.

Finalment, quan comparem els arguments que donen les informàtiques en favor de la seva feina amb un nombre indefinit de “motius dolents” invocats per aquelles i aquells que es declaren poc interessats/ades pels oficis relacionats amb la informàtica, veiem que podria ser molt senzill capgirar la tendència. Només “faria falta” donar a conèixer l’estat real dels llocs de treball relacionats amb la informàtica i destruir l’estereotip de l’informàtic-pirata (en comptes de reforçar-lo constantment) per tal que, d’entrada, les noies poguessin pensar que la informàtica pot ser una feina possible, oberta al món, en canvi constant, plena de reptes intel·lectuals i humans encara per descobrir (8). Amb l’esperança que un dia, com diuen les malaies, no entenguem què hi troben de masculí en la informàtica!


Traduït per Elisenda Riera

(1) Vivian Lagesen i Ulf Mellström, “Why is computer science in Malaysia a gender authentic choice for women? Gender and technology in a cross-cultural perspective”, Symposium Gender & ICT: Strategies of Inclusion, Policy Research Centre on Equal Opportunities, Brussel·les, 2004.
(2) CNISF, Butlletins ID dels anys 1972 al 1995. Del 2000: càlculs de Catherine Marry dins «Une révolution respectueuse, les femmes ingénieurs?», Belin, París, 2004.
(3) Dominique Pasquier i Josiane Jouët, “Les jeunes et la culture de l'écran (volet français d'une enquête comparative européenne)” Réseaux, núm. 17 (92-93), París, 1999.
(4) Llegiu «L’informatique a-t-elle un sexe? Hackers, mythes et réalités», L’Harmattan, París, 2006.
(5) En anglès “to hack” significa “tallar a trossos, fer a miques”. Aquí utilitzem el terme apel·lant al sentit originari en anglès, és a dir, “apassionat de l’ordinador” i no amb el sentit recent de “pirata informàtic”.
(6) Cendrine Marro i Françoise Vouillot, “Représentation de soi, représentation du scientifique-type et choix d'une orientation scientifique chez des filles et des garçons de seconde”, L'orientation scolaire et professionnelle, volum 20, núm. 3, París, 1991.
(7) S’ha de destacar que la majoria de nois que es pronuncien sobre aquest tema diuen en un 37% que no els interessen els oficis relacionats amb les TIC, contra el 21% que diu que sí. (Pel que fa a les noies, un 9% hi estan interessades i un 11% no).
(8) Aquesta és la finalitat del projecte europeu ADA (Brussel·les) des de fa sis anys. http://www.ada-online.org/