Per David Baran *

Què és el partit Baas? “Una façana”, certament “res de res”, responen sovint els Iraquians corrents, hostils a aquest partit sense ser-ne opositors. No obstant, l’organització sembla omnipresent en el país. Se li deu, entre d’altres, la fixació dels retrats de Saddam Hussein en totes les administracions i a casa del més petit comerciant. A l’octubre del 2000, el Baas (renaixement, en àrab) també es va mostrar capaç d’organitzar, en un mes i mig, una armada popular de 7 milions de “voluntaris”. No obstant, els efectius desmesurats i l’objectiu grandiós d’aquesta armada anomenada “d’alliberació de Jerusalem” (“jeish tahrir al-quds”) traïen ja una retòrica allunyada de la realitat. De fet, “l’armada de Jerusalem”, proporcionava una excel·lent il·lustració de les paradoxes d’aquest partit.

La seva creació va ser decretada en una reunió a la cúspide on el president Saddam Hussein va ordenar obrir els camps d’entrenament militar pels Iraquians cenyits a la causa palestina. No era pas qüestió d’anar a combatre. Però el simple desig del Sr. Hussein, objecte de totes les lloances i de tots els temors era suficient per engranar una mecànica donant cos a les seves visions. Cinc dies després d’aquesta reunió, el Baas, amb la seva precisió costumista, anunciava que 421.522 homes i 127.179 dones s’havien presentat als camps. Per testimoni, les impressionants desfilades de “voluntaris” es portaven a terme per tot l’Iraq, des del mes següent. A Bagdad, un gegantesc seguici va tardar tretze hores a passar davant la tribuna del president.

Al contemplar, generació rera generació, les desfilades de ciutadans allistats, un no pot fer altra cosa que preguntar-se com és que tal població s’hi ha pogut afegir. Per molt que disgusti als adeptes moderns de la “tirania oriental”, els mecanismes es revelen més sofisticats i menys brutals del que sembla. El Baas és l’instrument essencial d’un sistema de coacció on la intimidació preval sobre la força. El règim manté gràcies al partit una pressió, a la vegada moderada i constant, sobre la vida de cadascun. Aquesta pressió és suficient per garantir la col·laboració superficial però sense incidents d’una població globalment reduïda a la passivitat i a la indiferència.

Pels militars retirats, encarregats a sou de l’entrenament dels “voluntaris”, “l’armada de Jerusalem” ofereix una preciosa ocasió de millorar la seva pensió dins un context d’empobriment general lligat a l’embarg. Pels militants baasistes, responsables del reclutament, ella reclama molt d’interès, amb la finalitat d’omplir les quotes i de progressar més ràpidament en els escalafons del partit. Ells inscriuen doncs d’ofici a les llistes de “voluntaris” individus als que mai s’ha consultat. Aquesta pot convertir-se igualment en una activitat lucrativa. Per exemple, alguns reclutadors es fan pagar 75 dòlars per ocupar la plaça del seu deutor a l’entrenament.

Pels ciutadans mobilitzables, “l’armada de Jerusalem” no presenta a priori més que disgustos. La seva participació, físicament esgotadora, no és pas remunerada i representa a vegades un lucre cessant considerable. A les campanyes, on cada llar ha de sacrificar un “voluntari” per l’entrenament de dos mesos cada estiu, l’absència de mà d’obra es fa sentir durament.

Amenaces, sancions i privilegis

Amb tot, el reclutament no implica pas necessàriament mètodes bàrbars. Els camperols tenen interès a mantenir bones relacions amb el partit, del qual depèn l’accés a tot un conjunt de serveis d’Estat indispensables per a l’agricultura, com l’aprovisionament en llavors. Dins cada sector professional, el partit es serveix d’arguments específics. A la Universitat, només els educadors que prenen part a “l’armada de Jerusalem” poden esperar beneficiar-se d’un curset a l’estranger. Pels estudiants, és la inscripció a certes files la que està en joc. Si arriba el cas, l’entrenament militar els permet guanyar punts de bonificació als exàmens. La pressió es pot fer més directament, fins i tot en els barris, on els baasistes tenen al dia un cens detallat. Els reclutadors s’autoritzen voluntaris, cara als rebels, amb una referència directa al Sr. Saddam Hussein: “Doncs, no respons a la crida del president?”.

Així, el reclutament, dirigit per una base del partit extremadament pròxima al seu objectiu, no reposa pas essencialment en els arrestos, la tortura i les execucions, sinó sobre una panòplia minuciosa d’amenaces tàcites, de sancions relatives i de petits privilegis –procediment remarcablement eficaç en situació de penúria.

En cas de necessitat, el Baas disposa de càstigs més extrems. Posseeix també un braç armat, la milícia, a disposició per les operacions de repressió. Però per les activitats corrents, els militants en els seus propis barris o llocs de treball, prefereixen ignorar els caps quadrats, els “caps de Kurds”, finalment massa pocs i inofensius per merèixer ésser afrontats. Els més provocadors o els més tossuts no estan pas fora de l’abast d’un càstig. Ja que els favors del partit són requerits per tot acte administratiu, el Baas esta investit d’un poder evocant l’excomunicació. Un ciutadà desaprovat i per tant incapaç de percebre les seves racions, d’obrir un compte en un banc o de llogar un habitatge, és llançat al carrer ràpidament i sense cap brutalitat. Aquesta mort civil és finalment més radical, fins i tot més cruel, que les mesures policíaques sense les quals generalment el règim funciona.

Un ho veu, “l’armada de Jerusalem” és una armada de pantomima, formada per reclutes novells forçats, en desacord amb batre’s contra “l’enemic sionista”, o, versemblantment, contra els Americans. És doncs certament “una façana”, certament “res de res”, com ho diuen alguns Iraquians, un gest: els centenars de milers de persones corren i suen vertaderament dins els camps d’entrenament. Poc importa el que ells pensen sempre que manifestin la seva subjecció sense crear incidents. El Baas no cerca pas una mobilització real, de naturalesa ideològica. S’acontenta amb un consentiment formal, pragmàtic i desencantat de part d’una població cenyida per les seves múltiples ramificacions.

La mateixa organització del partit, estructura arborescent i jerarquitzada, serveix als seus objectius. A la base, la cèl·lula (halaqa), o alcôve (kheliya), reuneix una vegada per setmana una desena de militants d’un mateix carreró o d’un mateix servei. S’hi discuteix l’actualitat o més aviat, s’hi reciten els propòsits esperats, conformement a la doctrina del partit i a les orientacions del règim. S’hi reben les instruccions, bastant resumides. S’informa al cap d’eventuals anomalies, observades durant la setmana i consignades en les relacions rituals. Al nivell superior, s’hi troben la divisió (firqa), que reagrupa les cèl·lules d’un barri, d’una petita administració o d’una empresa, després la secció (shu’ba) i la branca (fere’) que engloba la totalitat d’una gran ciutat o d’un governorat (1).

A diferència de les cèl·lules, les seccions i les branques gaudeixen de prerrogatives importants. Estan legalment autoritzades a empresonar certs sospitosos, segons els procediments que es salten el sistema judicial. Asseguren nombroses funcions clàssiques de la policia, principalment fora de Bagdad. Disposen de despatxos especialitzats diversos, cobrint els assumptes culturals, agrícoles, etc. Dins cada governorat, el “comandament de les organitzacions” (qiyadat al-tandhimat), que recolza el conjunt d’organitzacions, encarna l’autoritat suprema, malgrat l’existència d’una administració clàssica. De fet, el Baas dobla un aparell d’Estat amb el que competeix, infiltrat i subvertit a la vegada.

Al cim d’aquesta estructura es situa el “comandament regional (2)” (qiyadat al-qutr), directori elegit democràticament, en teoria, en el congrés. A la pràctica, el vot no fa altra cosa que ratificar les nominacions decretades pel Sr. Saddam Hussein. Aquest comandament regional esta dotat de “juntes” que són quasi-ministeris, encarregats de qüestions militars o culturals, d’una diplomàcia paral·lela, de la gestió de vastes poblacions com les de camperols, d’obrers i de joves. L’armada, els soldats de la qual són obligatòriament baasistes, està reticulada de cèl·lules mostra de la junta militar, espiant tota dissensió dins els seus rangs. Els serveis de seguretat interior del Baas asseguren en darrer lloc la lleialtat i l’ortodòxia en el seu propi sí.

A diferència de la divisió operada per la policia política, la xarxa del partit és enterament animada per la mateixa població. El grau de compromís dels reclutes s’escalona en nivells. Un s’uneix al Baas com a simple simpatitzant (mo’ayed), sense cap altre deure que el d’assimilar la ideologia professada en les reunions setmanals. Els graus superiors de “partidari” (nasir) i de “partidari avançat” (nassir moutaqaddem) signifiquen simbòlicament una disposició a prendre les armes per defensar els interessos del partit. El pas d’un estadi a un altre implica un període de latència i aprovar un examen de doctrina. Fan falta gairebé sis anys, en principi, per arribar a l’estatus de “candidat membre” (mourasheh ‘edhou), abans de convertir-se a membre a part entera (‘edhou).

Pujant de nivell, el militant guanya en privilegis i en autoritat. Un membre de secció toca 250 dòlars per mes més o menys: no solament la suma és considerable en sí dins el context de l’embarg, sinó que dona un prestigi social magnificat per l’aprofundiment de les desigualtats. Els secretaris generals de branca, que disposen d’un salari mensual de 750 dòlars, van rebre cadascun en el 2002, un cotxe fastuós, senyal resplendent de distinció. En contra partida, el militant és portat a comprometre’s dins les sales de treball del partit, a la caça als desertors a les operacions de repressió dirigides en coordinació amb l’aparell de seguretat. Aquest compromís fa néixer gelosies, menyspreus i odi.

En principi, els caps de cèl·lula no tenen cap interès material en regentar els seus camarades. Però, per progressar més ràpidament dins els escalafons, compren a vegades nous reclutes. Un alumne d’institut pot convertir-se en simpatitzant a canvi d’alguns dòlars o d’alguns CD. L’esforç no li costa finalment més que una reunió setmanal, a la qual li és possible escapar, en certs casos, pagant a la vegada al seu cap de cèl·lula!.

Les dificultats de vida inciten una gran part de la població als càlculs podent semblar envilidors. Així el benefici més generalitzat consisteix a concedir bons de cinc punts als fills batxillers dels Baasistes. O els resultats al baccalauréat determinen directament l’assignació dins les diferents files universitàries. Per exemple, la orientació més prestigiosa, la facultat de medicina de la universitat de Bagdad, requereix tal nombre de punts que els estudiants procedents de famílies no baasistes en són exclosos d’entrada. Un s’imagina sense esforç el dilema dels pares, en aquest país on les possibilitats d’èxit ja són ben incertes.

Desmobilització de la població

En el sud Chiita, famós per ésser violentament hostil al règim, molts han fet per pragmatisme l’elecció del partit. Els mateixos, si la ocasió es presenta, en cremaran els locals. Mentre esperen, s’adapten. Diverses bones accions, de les quals la participació “voluntària” a “l’armada de Jerusalem”, són recompensades amb una medalla. Dos medalles obren accés a l’associació d’amics del president, els membres de la qual obtenen primes i cinc punts suplementaris pels seus fills batxillers. Aquesta lògica d’acumulació s’amplia per l’adhesió possible a d’altres estructures lligades al partit, com la Federació nacional de dones o la dels estudiants.

A més, dins aquest univers de frustració permanent, el Baas confereix poder. Poder de poc valor, en veritat, només per fer-se témer pels seus veïns, els seus professors, els seus col·legues, fins i tot els seus superiors menys avançats dins la jerarquia paral·lela del partit! Poder de poc valor només per qüestionar severament un comerciant sobre l’absència a la seva botiga d’un retrat de Saddam Hussein o d’ésser autoritzat, a partir d’un cert grau, a portar ostensiblement una arma. Els individus fràgils, acomplexats, s’uneixen així al Baas per no trobar-hi altra cosa, abans que res, que una certa assegurança (2).

Fent la suma de les petites debilitats, de les petites covardies, dels petits càlculs que composen el partit, un és conduït no obstant a una màquina de temible eficàcia. Amb una veritable paradoxa: la mobilització forçada i superficial acaba en la desmobilització de la població. Tot porta a creure que és per altra banda l’efecte buscat.

El partit va aparèixer a Iraq, en els anys 50, com un moviment polític format de militants solidaris i addictes a la causa nacionalista àrab. El seu credo laic i progressista li va valer un èxit ràpid en els ambients estudiantils, en el món dels petits comerciants i en l’armada. Va jugar un paper determinant quan hi va haver el cop d’Estat del 17 de juliol del 1968, que va inaugurar l’era del règim actual. Aquest , després l’ha desnaturalitzat progressivament, per no fer-ne més que un instrument de poder, mal·leable i subjecte a favor.

El president Saddam Hussein va reduir el Baas a un executiu secundari, doblant l’aparell d’Estat del qual compensa sovint els defalliments. Malgrat els canvis, el regim persegueix cínicament l’ús d’una ideologia deshonrada, un tipus de logomàquia inofensiva i convinguda, de falsa aparença permetent a tots de salvar la pell. Al mateix temps, per les seves pràctiques, ell es mofa alegrement dels pilars del dogma. Adversari socialista dels obscurantismes religiosos, organitza en endavant les commemoracions del naixement del Profeta. Caramull de la ironia per aquest partit laic, l’inspirador del Baas Iraquià, Michel Aflak, Siri d’afiliació cristiana ortodoxa, ha estat rebatejat a la seva mort “Ahmed” i enterrat oficialment segons el ritu musulmà.

Llavors, què és el Baas? Un engraellat immens d’orgulls, d’hipocresies, de renuncies i de pors. Compost d’aquests milions de “voluntaris” agrupats per mimar, amb un tipus d’art consumit pel plagi, la alliberació de la Palestina, preocupant-se per alinear-ne 10.000 per afrontar físicament l’armada americana. El llaç del partit es trencarà des de la caiguda del règim. Fins llavors, es mantindrà a Iraq tan segur i oprimit que el futur hi seguirà essent precari.


* Periodista, Ottawa.

(1) L’Iraq conté divuit governorats, tres dels quals, poblats majoritàriament per Kurds, són actualment autònoms.

(2) Dins la ideologia baasista, l’Iraq no és més que una regió en el sí de la nació panàrab.