En poques ocasions la distància entre democràcia real i democràcia formal no ha estat tan gran. Arreu, als països democràtics "avançats", els executius elegits feblement governen des de fa anys sense –i sovint contra– l'assentiment popular. A França, al Regne Unit, als Estats Units, i arreu del món, el poder executiu s’ha autonomitzat de la societat, imposant-li una marxa neoliberal i neoconservadora cega, "reformes" socials regressives i mesures disciplinàries i de seguretat cada vegada més repressives.

Per PHILIP S. GOLUB *
Traducció a càrrec de SALVADOR PALLARÈS-GARÍ


Assistim, avui, a una concentració del poder executiu i a una marginació dels contrapoders, de vegades fins i tot, com és el cas al Regne Unit i als Estats Units, en una retallada radical dels equilibris institucionals que fonamenten, des dels seus orígens, el projecte liberal-democràtic. Aquest doble moviment d'autonomització i de concentració del poder ha estat poderosament ampliat per la "guerra contra el terrorisme" i l'estat d'excepció que, des de 2001, sobredeterminen els camps de la realitat.

Al Regne Unit, el govern de Tony Blair ha accentuat el moviment que ja s’albirava sota el de Margaret Thatcher (1979-1990) de "presidencialització" de les institucions britàniques. Aquests últims anys, el primer ministre ha intentat reconfigurar els equilibris institucionals minant les prerrogatives del Parlament, limitant l'autonomia de la justícia i restringint les llibertats. Així s’expliquen la Criminal Justice Act (2003) "que imposa penes obligatòries i mínimes, i redueix la capacitat dels jutges a adaptar la sanció als casos particulars"; la Prevention of Terrorism Act (2005) que "permet al Ministre de l'Interior restringir la llibertat de les persones sospitoses d’estar implicades en activitats terroristes", sense cap garantia judicial adequada; i de l'Enquiries Act (2005) "que limita la independència dels jutges designats per encarregar-se de la direcció de la instrucció, tot autoritzant els ministres a escollir els elements de prova que podran ser, o no, fets públics[1]”. Més greu encara, l'habeas corpus, la protecció més antiga dels drets de la persona contra l'arbitri d'Estat, està amenaçat per la nova legislació antiterrorista.

Dòcil fins aquí, el Parlament s'ha negat a consentir una expansió, més gran encara, del poder discrecional de l'executiu que estava prevista en la Legislative and Regulatory Reform Bill de 2006 (projecte de llei sobre la reforma de la reglamentació i de la legislació). Sota l’aparença d'una reforma administrativa anodina, aquest projecte de llei "donava als ministres poders arbitraris[2] " permetent-los legislar “per decret” sense cap control parlamentari. La mesura hauria buidat, de fet, el Parlament de la seva raó de ser. Davant la resistència dels Lords que airadament no volien consentir la seva pròpia autodissolució, la "llei d'abolició del parlament", com la qualificaven els seus detractors, ha estat esmenada pel 10 de Downing Street.

Però si l'executiu ha hagut de cedir en aquest cas particular, Blair continua desmuntant la democràcia britànica. Com apunta Henry Portar, causa "un dany enorme a la Constitució, a la tradició de sobirania parlamentària, a la independència del poder judicial, als drets de la persona i a la relació complexa entre l'individu i l'Estat[3]."

Tot això no té res de sorprenent en un Primer Ministre que es refugia en la idea que només Déu jutjarà els seus actes, o d'un govern que predica "l'imperialisme liberal" i la necessitat "de reprendre els mètodes més rudes d'una altra època – la força, l'atac preventiu, la mentida i tot el que es revela necessari per enfrontar-se als que viuen encara al segle XIX[4].”

Als Estats Units, la magnitud del retrocés democràtic és desconcertant. Sota el paraigües d'un estat d'excepció no declarat però tangible, el govern Bush procedeix a la demolició sistemàtica de l'ordre constitucional. Governar a través de decrets secrets i decisions presidencials arbitràries s'ha convertit en una pràctica normal de l'Estat, com ho testifiquen les revelacions quotidianes en relació amb la tortura, l'existència d'una xarxa de presons secretes i les operacions il·legals d'espionatge interior.

Actuant sota la cobertura del secret, l'executiu americà s'ha atribuït considerables poders extrajurídics: trepitja els tractats internacionals i s’aventura en guerres preventives; segresta, tortura i manté indefinidament en detenció, sense judici, qualsevol que haja estat identificat per decret presidencial com un "combatent il·legal"; es recolza en la creació d'un "sistema" judicial paral·lel i secret sota el control directe del Pentàgon i de la Casa Blanca; en una paraula, s'atribueix el poder d'ultrapassar l'ordre existent definit pel dret internacional i nacional.

Aquesta presa de poder metòdica, que s'ha efectuat retallant cada vegada més les atribucions i competències de les altres branques de l’administració, suscita resistències institucionals: així, el Senat ha acceptat finalment, a mitjans de desembre del 2005, de prohibir els "tractaments cruels, inhumans i degradants" infligits als presoners (Detainee Treatment Act). En el mateix sentit, el Tribunal Suprem ha infligit un revés al President, a començaments de juliol, tot declarant anticonstitucionals els tribunals militars d'excepció establerts per la Casa Blanca a Guantánamo. Però, en tots dos casos, l'executiu voreja o intenta esquivar l'obstacle: la pressió insistent de la Casa Blanca ha tombat la iniciativa del Senat. Les noves fórmules afegides a la llei del Senat no només n'anul·len l'efecte, sinó que també podrien realment obrir la via a una "legalització" de la tortura tot "legitimant" la presentació davant les jurisdiccions americanes de testimonis obtinguts per aquests mètodes[5]"

El 30 de desembre de 2005, només alguns dies després del dictamen del Senat, el president George W. Bush reafirmava els seus "poders en tant que Comandant en cap i dirigent de "la branca executiva unitària” (expressió que es refereix a una filosofia jurídica que afirma la primacia absoluta de l'executiu sobre el legislatiu i el judicial i que autoritza aquell a fer "tot el que calga per defensar Amèrica"), i que va suscitar aquesta advertència del senador Edward Kennedy: "Siga quina siga la legislació del país, siguen quins siguen els textos que hagen estat redactats pel Congrés, el poder executiu [reivindica] el dret a autoritzar la tortura sense temor de les investigacions judicials[6]"

Pel que fa al judici del Tribunal Suprem sobre els tribunals militars, la Casa Blanca tracta d’esquivar-lo "legalitzant (amb una nova llei del Congrés) accions il·legals", segons l'expressió del New York Times. L'esforç és transparent: es tracta "de soscavar la separació constitucional dels poders[7]"
Aquesta voluntat existia abans del 11 de setembre. "Fins i tot sense els atemptats –afirma un investigador– està clar que el govern Bush hauria actuat unilateralment cada vegada que ho haguera pogut fer, i hauria eixamplat al màxim els límits del poder presidencial[8]." Després dels atemptats, el president s'ha metamorfosat en el César americà, mentre que les veus dissidents havien estat reduïdes al silenci per la por i la mobilització del sentiment nacionalista.

En suma, han saltat les barreres que restringeixen habitualment en una societat democràtica l'ús arbitrari del poder coercitiu de l'Estat. Ho testimonien els memorands, de trista notorietat, sobre la tortura redactats pel Alberto Gonzáles (actual Secretari nord-americà de Justícia) el 2002, que reconeixen al President el poder "constitucional" d'utilitzar tots els mitjans necessaris, sense excepció, en temps de guerra en l'acompliment de la seva missió de "Comandant en cap", fins i tot si es tracta d'accions que trepitgen el dret internacional. "En virtut d'aquest raonament –escriu el jurista David Cole–, el President estaria, constitucionalment, habilitat a recórrer al genocidi si així ho desitgés[9]."

Assistim, així, a una reconfiguració de la sobirania que renega dels principis fundadors del liberalisme clàssic: la separació dels poders i l'establiment de garanties constitucionals que protegeixen la persona de l'arbitratge coercitiu de l'Estat.

Per als primers filòsofs polítics democràtics, entre els quals Montesquieu i John Locke, la separació dels poders és el que dóna aquestes garanties. Limita l'acció dels governants i garanteix així "la tranquil·litat" (Montesquieu), és a dir la llibertat política de l'individu. En teoria, aquestes barreres constitucionals contra l'absolutisme o la tirania institucionalitzen normes de les quals els dirigents no es poden apartar més que temporalment en circumstàncies excepcionals. Més encara, si, en cas d'excepció o de "necessitat", per exemple en cas de guerra, i per a períodes limitats en el temps, els dirigents d'Estats democràtics poden derogar certes lleis, no els és lícit anar contra l'ordre constitucional. En la teoria liberal-democràtica, l'estat d'excepció ("prerrogativa" del dirigent en la terminologia de Locke) és una excepció destinada a salvar la norma fonamental, és a dir precisament l'ordre constitucional.

En un estat d'excepció permanent, l'excepció esdevé la norma. Al començament del segle XX, Carl Schmitt, teòric polític reaccionari alemany, va elaborar i va sistematitzar una doctrina sobre l'estat d'excepció i d'excepció. En els seus primers escrits, estableix una distinció entre dues menes de dictadures: "comissarial" i " sobirana". La primera és basa en l'ordre jurídic existent i té com a principi la salvaguarda de la norma constitucional, la segona es fonamenta en la destrucció d’aquesta norma. A les seves obres més importants, Teologia politica i La noció del polític, opta per la segona: "Empesos pel seu extrem lògic, els treballs de Schmitt [...] constitueixen el fonament d'una excepció autoritària sense excepció[10]."A la segona obra citada, Schmitt afirma que l'Estat, en tant que l’expressió més elevada del polític, es realitza i no descobreix la seva verdadera essència més que en situacions d'excepció quan "escull el seu enemic i decideix combatre'l".

Aquesta opció genera sentit col·lectiu, unifica la nació, despolititza la societat civil i concentra el poder. L'estat d'excepció permet l'Estat transcendir la societat i establir la seva autonomia dictatorial. Havent-se guanyat així el monopoli de l'acció i de la decisió polítiques, l'Estat, encarnat pel dictador que determina l'excepció i que, per això, es fa veritablement sobirà, gaudeix de poders il·limitats, tot començant pel de superar o d'aixafar "l'ordre jurídic que existeix". Atès que la guerra representa la forma més pura de l'estat d'excepció, es fa el fonament ontològic de l'Estat.

Actualment, el desmantellament de l'ordre constitucional es desplega en un context de "guerra" omnipresent. Una guerra definida, des del començament, per l'executiu americà (i, a fortiori, pels seus aliats) com una guerra sense fronteres ni espacials ni temporals. El document de la Casa Blanca que presenta l'Estratègia de Seguretat Nacional (NSS) el 2002 assimila la "vulnerabilitat [dels Estats Units] al terrorisme" a una "nova condició de vida[11]." Així doncs, la guerra perpètua s'ha fet l'estil de vida d'aquest començament de segle XXI. Més recentment, podíem llegir en la Quadrennial Defense Review (QDR), document doctrinal del Pentàgon, que la "Llarga Guerra" conduïda pels Estats Units és "una lluita que [serà lliurada] en desenes de països de manera simultània [durant] molts anys[12]." Igualment, veiem que en l'Estratègia de seguretat nacional per al 2006, document que reprèn els elements clau del NSS 2002 (aquest va oficialitzar la doctrina de guerra preventiva), que "els Estats Units viuen els primers anys d'una llarga lluita, una situació semblant a aquella a la qual el nostre país ha hagut de fer front al començament de la Guerra Freda[13]".

Com ho subratlla la filòsofa Judith Butler, "la perspectiva d'un exercici [de poder d'Estat tot ignorant la llei] estructura el futur indefinidament. El futur es fa un futur sense llei, no anàrquic, però lliurat a les decisions discrecionals d'un conjunt de sobirans designats[14]."

Aquests sobirans governen per la por, estimulen el nacionalisme i exploten prejudicis racials i ètnicoreligiosos. Així, les operacions d'una organització terrorista no limitada territorialment i manifesta han estat presentades, no com un perill específic i circumscrit, sinó com una amenaça totalitària planetària de tipus hitlerià. El 16 d'octubre del 2005, Bush afirmava que els extremistes islamistes temptaven d’"establir un imperi islàmic radical que s’estendria des d'Espanya a Indonèsia". Dos dies més tard, el seu conseller de Seguretat nacional, Stephen Hadley, declarava al seu torn davant el Council on Foreign Relations a Nova York: "Al-Qaeda espera reunir les masses musulmanes, atropellar els governs moderats de la regió i restablir el califat islàmic que (en la seva forma actual) regnaràt des d'Espanya a Indonèsia i més enllà".

Aquest engrandiment del poder d'Al-Qaeda, com els sinistres advertiments de la Casa Blanca contra l'espectre de "bolets atòmics" l'endemà del 11 de setembre, podrien semblar caricaturesques si no es tractés d'un mètode de govern destinat a emmascarar les intencions autoritàries de l'Estat. És un joc perillós que atia els odis essencialistes: les cultures plurals de l'Islam estan reduïdes a una categoria indiferenciada designant l'Altre, el bàrbar, l'enemic. El "xoc de les civilitzacions" es fa poc a poc una profecia autorealitzada.

El paisatge ideològic no és molt més sa a Europa, on la por a l'altre es tradueix per una sospita respecte a les persones "estrangeres" o "sortides de la immigració". A França, per exemple, els aixecaments urbans, manifestament causats per llargs anys de negligència social i exclusió institucional, han estat condemnats per molts (entre altres, pel filòsof Alain Finkielkraut) com atemptats ètnicoreligiosos contra "la identitat nacional[15]." El govern ha reaccionat a la crisi dels suburbis de novembre de 2005 desenterrant una llei datada a l'època colonial i decretant l'estat d'excepció. Aquestes mesures són molt explícites sobre l'estat de la cultura i... la cultura de l'Estat.

Cal recordar-ho: en un context colonial, l’estat d’excepció és la forma d’exercir el poder més usada per les democràcies liberals. En el transcurs del seu aprenentatge multicentenari del despotisme colonial, per reprendre la fórmula d'Hannah Arendt[16], Occident ha inventat els camps de concentració i ha ressuscitat la tortura (que, gràcies al segle de les Llums, estava en vies d'extinció). Mentre que Europa exportava la seva violència a l'estranger, el despotisme americà s'aplicava al país fins i tot sota la forma de l'esclavitud.

Tal i com ho subratllen les recents apologies a favor de la colonització o de l'imperialisme, aquest passat no és completament passat. Tanmateix, a França, la memòria anticolonial és encara viva: l'article 4 de la llei del 23 de febrer de 2005, adoptada pel Parlament francès, i que reconeixia "l'obra de França" a les seves colònies, ha hagut de ser derogat per decret, el 15 de febrer de 2006, davant les protestes que ha suscitat[17]. Dissortadament a França, com arreu, autoritarisme i esperit colonial són encara íntimament lligats en aquells que reclamen règims d'excepció. Entre les línies del discurs oficial hi transllueix la idea segons la qual necessitaríem un Estat autoritari per protegir-nos dels bàrbars; caldria renunciar a les nostres llibertats per preservar les nostres vides.


* Professor a la Universitat Paris-VIII i periodista.



[1] Clare Dyer, "Judges reveal anger over curbs hom power", The Guardian, Londres, 26 d’abril de 2005. L'ordre de dentenció europea planteja el mateix problema.

[2] Henry Porter, "How we move ever closer to becoming té totalitarian state", The Observer, Londres, 5 de març de 2006.

[3] Henry Porter, idib.

[4] Robert Cooper, "The new liberal imperialism", The London Observer, 7 d’abril de 2002.

[5] Vegeu Alfred McCoy, "Why the McCain Torture Ban Won't Work. The Bush Legacy of Legalized Torture, TomDispatch, 8 de febrer de 2006; Http://www.tomdispatch.com>www.tomdispatch.com.


[6] Citat per Alfred McCoy, ibidem.

[7] "The Bush agenda comes into focus", Editorial del New York Times del 16 de juliol

[8] Vegeu Christopher S. Kelley, "Rethinking Presidential Power - The Unitary Executive and the George W. Bush Presidency", conferència a la Midwest Political Science Association, 7-10 d’abril de 2005, Chicago, Illinois.

[9] David Cole, "What Bush Wants to Hear", New York Review of Books, volum 52, núm. 18, 17 de novembre de 2005.

[10] Vegeu Oren Gross, The normless and exceptionless exception, Carl Schmitt's theory of emergency powers and the "norm exception" dichotomy, Cardozo Law review, volum 21, Nova York, 2000, pàg. 1829.

[11] “Nacional Security Strategy 2002" (NSS), Casa Blanca, Washington, D.C.

[12] Quadrennial Defense Review (QDR), Ministeri de la Defensa, Washington, D.C., 2006.

[13] NSS, Casa Blanca, Washington, D.C., març de 2006, pàg. 1.

[14] Judith Butler, Precarious Life, Verso, Londres, 2004, pàg. 64-65.

[15] Llegiu Laurent Bonelli, "Les raisons d'une colère", Le Monde Diplomatique, desembre de 2005.

[16] Al primer esbós dels seus Origines du totalitarisme, Hannah Arendt aixecava la continuïtat directa entre el despotisme colonial europeu i el totalitarisme, o l'imperialisme integral. Llegiu també Jurgen Zimmerer, "Colonial Genocide and the Holocaust. Towards an Archeology of Genocide" in A. Dirk Moses (ed.), Genocide and Settler Society: Frontier Violence and Stolen Indigenous Children in Australian History Berghahn, Nova York, 2004.

[17] Llegiu Claude Liauzu, "Una llei contra la Història", Le Monde Diplomatique, abril de 2005.