El pas de Venus prop del sol va motivar que el 1882 s’inaugurés el primer Any Polar Internacional (API), gràcies a l’impuls de l'explorador austríac Karl Weyprecht. Tot construint les regions polars en excel•lents observatoris astronòmics, va arribar mobilitzar la comunitat internacional, la qual hi va enviar diverses expedicions, tant al nord com al sud. Va ser sota la tercera API de 1957-1959 que l’Antàrtida es va convertir en una base permanent que va forjar la cultura de la cooperació internacional pròpia d’aquest continent.

El 1961 dotze països van ratificar el Tractat Antàrtida, entre ells els Estats Units, Rússia, França, la Gran Bretanya i el Japó. Tot i que la cooperació científica va ser real i es va desenvolupar al marge dels conflictes internacionals –en plena Guerra Freda–, l'elaboració del Tractat va ser més laboriosa però va comportar un estatut únic: una terra de pau i de ciència desmilitaritzada i sense nuclears: "A l’Antàrtida només hi estan permeses les activitats pacífiques. S’hi prohibeixen, entre d’altres, totes les accions de caràcter militar [...] així com els assajos armamentístics de qualsevol mena.” (Art.1).

Com l'Àrtic, el continent austral no va estar al marge a les disputes provocades per les reivindicacions territorials. L'article 4 del Tractat, pel qual queden congelades aquestes reivindicacions, hi posava fi. Va ser ratificat per a un període de trenta anys. Expirava el 1991 quan l'explotació dels recursos naturals ja estava a l'ordre del dia i les tecnologies ja havien evolucionat àmpliament des de 1960. Aleshores, el 1988, es va estar a punt de signar el Tractat pel qual se n’autoritzava l’explotació. Va ser França, amb Michel Rocard i per ordres de Cousteau, alertats per les pretensions dels responsables neozelandesos, qui va anunciar el rebuig a ratificar el Tractat de Wellington, preferint destinar esforços a la dura tasca de convèncer els altres signataris del Tractat Antàrtida de la necessitat de protegir el continent.

El 1991 es va signar el Protocol de Madrid, pel qual es prohibia l'explotació dels recursos durant de 50 anys. Avui, més de 45 països han ratificat el "Sistema Antàrtida" que comprèn, entre d’altres, el Tractat inicial i el Protocol de Madrid. La determinació d'alguns haurà tingut la recompensa d’influir en el curs de les coses.

– 15 d’agost de 1947: el Pakistan, Estat independent, és dividit en dues regions distants de 1.700 km: el Pakistan oriental i el Pakistan occidental.
– 26 octubre de 1947 - 1 de gener de 1949: primera guerra del Caixmir entre l'Índia i el Pakistan. Es crea una línia de demarcació temporal, anomenada "línia de control" o LOC (Line of Control).
– 23 de març de 1956: el Pakistan esdevé una república islàmica.
– 1965-1966. segona guerra del Caixmir entre l'Índia i el Pakistan.
– Març-desembre de 1971: recolzat per l'Índia, el Pakistan oriental declara la independència sota el nom de Bangla Desh. És la tercera guerra indo-pakistanesa.
– 1977: el general Mohammad Zia Ul Haq destrona el primer Ministre Zulfikar Ali Bhutto.
– 1988: després de la mort del general Zia Ul Haq, Benazir Bhutto esdevé la primera Ministra; serà destituïda i reemplaçada per Nawaz Sharif el 1990 i tornarà al seu lloc el 1993, abans de ser destituïda de nou el 1996.
– 1998: després de l'Índia, el Pakistan procedeix a una sèrie de llançaments nuclears al Balutxistan.
– Maig-juliol de 1999: nou conflicte amb l'Índia pel Caixmir ("guerra de Kargil").
– 12 d’octubre de 1999: cop d'Estat militar del General Pervez Musharraf, cap d'Estat major dels exèrcits. Es proclama President el juny de 2001.
– Febrer de 2002: visita oficial del General Musharraf a Washington.
– 2003: el Pakistan anuncia el mes de novembre un alto el foc unilateral sobre la línia de control (LOC), que immediatament és acceptat per l'Índia. El desembre, el General Musharraf és objecte de dos atemptats.
– Abril de 2005: obertura d'una línia d'autobús entre les dues parts del Caixmir.
– Octubre de 2005: el terratrèmol d’Azad Caixmir ocasiona aproximadament 75.000 morts.
– Agost de 2006: manifestacions violentes al Balutxistan.
– Octubre de 2006: nou enfrontament amb l’Índia sobre el Caixmir.

Publicada el setembre del 2006 als Estats Units, entre l'Assemblea General de les Nacions Unides i la trobada a la Casa Blanca amb George Bush, l'autobiografia del General Pervez Musharraf, «In the Line of Fire», ha estat un èxit. El llibre s’estructura en 32 capítols curts; comença com un thriller amb l'atemptat fallit contra la seva persona el 14 de desembre del 2003. El següent, onze dies més tard. Així comença el decorat: el General-President, blanc dels terroristes... Nascut el 1943 a Delhi, el petit Pervez deixa l'Índia amb la família el 1947 quan ambdós països es divideixen. Passarà una part de la seva infància a Turquia, país en què el seu pare hi treballa a l'ambaixada pakistanesa. La figura d'Atatürk el marcarà. El nen inquiet acaba entrant en un exèrcit en què el seu ardent antiindisme compensa el sentit moderat de la jerarquia. Musharraf fa jugar aquesta dualitat a favor seu, citant el judici contrastat que tenien els seus superiors: “Un cap excepcional, però també un oficial de paraules franques i mancat de disciplina”. Un cert culte de si mateix, barrejat amb (falsa?) modèstia i la bondat de Déu porten l'antic membre del comando fins al cim de la carrera militar: és nomenat cap de l'Estat major de l'exèrcit l'octubre de 1998.

Aquí comença la biografia política, a través de la qual intenta legitimar el que el va fer entrar a la Història: la guerra de Kargil de 1999 que va permetre internacionalitzar la qüestió del Caixmir; la “contra d'Estat” lliurada pel seu Estat major contra el primer Ministre, Nawaz Sharif; el fracàs de la Cimera d'Agra el 2001 sobre el Caixmir imputada als radicals del Bharatiya Janaty Party (BJP, Partit Nacionalista Hindú) i la imposició consegüent de la seva voluntat al primer Ministre indi, Atal Bihari Vajpayee, en la signatura de la declaració conjunta. Després va venir l'11 de setembre i la decisió de perseguir els talibans per salvar el Pakistan de l'empipament nord-americà.

Com era previsible, el General Musharraf denúncia, com el seus predecessors colpistes Ayub Khan i Zia Ul Haq, la incúria dels polítics civils que el van precedir, i dóna receptes per a “posar el sistema en marxa”. Presumeix de la “revolució silenciosa” de les eleccions locals del 2000; pregona una “verdadera democràcia”; parla de l'estatut de la dona; i intenta redimir l'exèrcit de tota proliferació nuclear a l'Iran i Corea del Nord. Finalment, s’atribueix l'ideal d'un Pakistan “islàmic, moderat i progressista” que ha d’ocupar el lloc just que li pertoca entre les nacions del món.

L'obra ha suscitat una forta controvèrsia a l’Índia, al Pakistan i també als Estats Units, on Richard Armitage, que va ser el número dos del Departament d'Estat, va desmentir haver amenaçat de portar el Pakistan a l’“edat de pedra” si el President pakistanès elegia de manera incorrecta després de l'11 de setembre.

La biografia, en conclusió, és la imatge del seu autor: guarda una part de misteri. Musharraf, que mai ha imposat una llei marcial, no és Zia Ul Haq (l’ex dictador) i encara menys Augusto Pinochet: “Tàcticament molt hàbil i amb un fort sentit de l'estratègia”, utilitza l’experiència militar al si del poder pakistanès i contra les pressions internacionals. Alguns dels seus crítics dubten de l'estratègia. D’altres l'aproven però temen que les maniobres tàctiques el perjudiquin. En aquest sentit, l'autobiografia, com la política del General Musharraf, il·lustren perfectament les ambigüitats del Pakistan d'avui.


Jean-Luc Racine

[1] Pervez Muharraf, «In the Line of Fire. A Memoir», Simon & Schuster, Londres, 2006.