GEORGE CORM
Ex Ministre libanès d’economia, autor del «La question religieuse au XXIe siècle», La Découverte, París, 2006


L'administració americana, àmpliament seguida pels governs europeus, situa tres elements primordials al centre de la seva visió per una solució global als conflictes del Pròxim Orient: l’eradicació de Hamas a Gaza i a Cisjordània, com també la d’Hezbol·là al Líban, com a mínim les branques militars; posar a ratlla els règims iranià i sirià, els quals considera que s’oposen a la política d'estabilització a la regió; i la generalització de la democràcia i de l'estat de dret en les societats àrabs de la regió amb el suport dels Estats Units i d'Europa.

La victòria sobre el terrorisme al Pròxim Orinet dependrà de l'èxit d’aquesta política que governs, partits polítics i societat civil àrab han d’aplicar amb vigor. Això permetrà trobar una solució al problema palestí, car Israel, ja tranquil·litzada respecte al seu futur i a la seva inserció pacífica a la regió, podria restituir alguns territoris i permetre l'emergència d'un Estat palestí.

Per a nombrosos mitjans de comunicació i partits polítics occidentals, les accions de l'exèrcit americà i de l'exèrcit israelià a la regió no tenen cap altre objectiu: es tracta d’alliberar el món de la plaga del terrorisme i fer que regni la pau i la democràcia. Heus aquí, amb poques paraules, la doctrina occidental sobre el Pròxim Orient.

La visió exposada aquí és una visió «dissident», que serà tractada d'irreal i de perillosa. No obstant això, ens sembla necessari presentar-la. Reflecteix, segons el nostre criteri, les aspiracions de nombrosos demòcrates i pacifistes de la regió –tant si són jueus, cristians o musulmans. Aquesta visió, àmpliament inspirada en el dret que reconeix la comunitat internacional respecte al conflicte israelià-palestí des de 1947, sorgeix de la constatació, amb bon criteri, que la violència que afecta el conjunt libanès-sirià-palestí és en gran mesura el producte de les ocupacions israelianes de territoris d'aquests tres països des de fa decennis i del tracte que han patit diàriament les poblacions ocupades, infringint els principis generals del dret i dels principis humanitaris.

1) Segons el dret reconegut per les Nacions Unides en relació amb el conflicte israelià-palestí el 1948 i 1949, la terra de Palestina, la de la Mediterrània al Jordà, és una societat oberta i multi comunitària; cap comunitat religiosa té dret exclusiu de dominació política ni de força armada; Jerusalem és una ciutat oberta administrada per un consell municipal composat per jueus, cristians i musulmans en igualtat de nombre.

2) D’acord amb el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de La Haya el 2004, el mur construït per Israel a Cisjordània per tancar-hi els habitants d'origen d'aquest territori ha de ser destruït sense cap demora, per tal que els palestins gaudeixin d’absoluta llibertat de moviment i de desplaçament cap a Cisjordània i cap a la franja de Gaza. L'Estat d'Israel no controlarà els desplaçaments cap a l'exterior –excepte quan es tracti de l'entrada al territori de l'estat d’Israel–, sinó que ho faran exclusivament l'Autoritat palestina i els serveis de policia d'Egipte i de Jordània de les fronteres terrestres d'aquests estats. Israel ha d’alçar immediatament el bloqueig terrestre, marítim i aeri que manté contra la població palestina.

3) Els habitants de les colònies israelianes implantades que infringeixen la Convenció de Ginebra tindran autorització per romandre en llurs cases després que l’Estat israelià hagi indemnitzat els palestins als quals se’ls ha confiscat les terres – tenint en compte un tipus d'interès legal que serà del tipus interbancari per als dipòsits, en dòlars, a un any segons el mercat de Londres.

4) En aplicació de la resolució 194 aprovada per l'Assemblea general de les Nacions Unides l'11 de desembre de 1948, els palestins i els seus descendents expulsats o que hagin fugit de l’avançament de l'exèrcit israelià el 1948 i el 1967, podran gaudir d'un dret de tornada al conjunt del territori històric de Palestina o ésser indemnitzats per l'Estat d'Israel.

5) L'exèrcit israelià haurà d'evacuar en quinze dies les zones que ocupa a Cisjordània i a Gaza i cedir el lloc a una força internacional de protecció de la població palestina dels territoris ocupats.

6) Passat un període de set anys es convocarà un referèndum en els territoris ocupats per Israel des de 1967 i fins i tot a Israel per saber si els ciutadans dels dos pobles desitgen viure en un mateix estat federal, unitari, o en dos estats separats.

7) Es constituirà un fons d'indemnització de la població palestina dels territoris ocupats finançat, a parts iguals, pels països del G8 i els països àrabs membres de l'Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP), a títol de compensació per l'ocupació i l'opressió soferta durant els darrers decennis.

8) Independentment de la solució escollida, l'Estat israelià-palestí o els dos estats, l’israelià i el palestí, hauran de declarar la seva neutralitat en l'ordre internacional i no mantenir relacions privilegiades militars o polítiques amb les grans potències i els poders regionals.

9) El territori del Golan sirià ocupat per l'estat d'Israel des de 1967 serà cedit a l'estat sirià i s’instal·laran zones de seguretat desmilitaritzades als dos costats de la frontera. Els colons israelians que visquin en aquest territori tindran autorització per romandre-hi en les mateixes condicions que els colons de Cisjordània. S’establiran relacions diplomàtiques i econòmiques entre els dos països tot just després de la instal·lació de les zones de seguretat i el pagament per part dels colons de les indemnitzacions degudes.

10) Després de la restitució del territori libanès de les granges de Chebaa encara ocupat per Israel, l'Estat d'Israel retirarà les mines del sud del Líban el qual ha ocupat durant vint-i-dos anys el Líban, infringint la Resolució 425 del Consell de Seguretat, i impedint el desplegament de la Força d'Intervenció de les Nacions Unides al Líban (FINUL) fins a la frontera entre els dos països. S’instal·laran zones de seguretat desmilitaritzades als dos costats de la frontera sota control de les Nacions Unides. Es crearà un fons d'indemnització per compensar el Líban de les constants pèrdues econòmiques que hagi infligit l'Estat d'Israel des de 1968 en la seva invocació del dret a represàlies, el qual ha practicat de manera contínua amb gran desmesura. El fons es finançarà a parts iguals per part de l'Estat d'Israel, els països del G8 i els països àrabs membres de l'OPEP tenint en compte els interessos de demora definits anteriorment.

11) L'estat d'Israel ha d'alliberar tots els presoners palestins de Cisjordània i de Gaza així com els del Líban i de Síria sense cap més dilació.

12) Els palestins ciutadans israelians hauran de gaudir de drets iguals, civils i polítics. El sistema electoral israelià els haurà d'assegurar una justa representació al Parlament i en les col·lectivitats locals, així com en les institucions administratives, militars i judicials del país.

El fracàs del seu exèrcit, aquest estiu, semblava haver enterbolit els israelians. Podien exigir que el seu país negociés finalment amb els seus veïns –un «somni» (veure l'article de Georges Corm) que inspira noves iniciatives internacionals? No hi ha hagut res d’això. ¿Ni els crims de guerra al Líban, ni els comesos a Gaza després, ni el nomenament com a viceprimer Ministre d'un líder feixista no han suscitat de reaccions massives? Per què ?

Per AKIVA ELDAR
Periodista del diari Haaretz, Tel-Aviv.