L’alliberament d’Auschwitz

Per Dominique Vidal
Article traduït per Rut Jou

Paradoxalment, la celebració del seixantè aniversari de l’alliberament dels darrers presoners d’Auschwitz per part de l’Exèrcit Roig, el passat 27 de gener, va mobilitzar més governants i mitjans que la del cinquantè aniversari. És la consciència de la propera desaparició dels darrers testimonis de la Shoah, i amb els de la memòria viva de l’horror —més persones per donar testimoni: “He vist les càmeres de gas exterminar jueus a milers cada dia, i els crematoris enrogir per tal de reduir les despulles a cendres”? O bé, la voluntat de respondre massivament a l’ascens de violència antisemita, a França i a molts països d’Europa?

Per desgràcia, el camí de l’infern està sembrat de bones intencions: la cobertura de les cerimònies i la multiplicació —encara més que per l’aniversari del desembarcament i l’alliberament de París— d’emissions especials de ràdio i televisió van suscitar sentiments contradictoris. D’una banda, la irresistible empatia per aquests últims supervivents, siluetes dèbils octogenàries abrigades en abrics pobres per resistir el fred de Birkenau; de l’altra, l’amargura davant aquest massa ple, massa buit d’una posada en escena hollywoodiana, els símbols de la qual esborren el missatge... Com escrivia Jean Baudrillard, “la commemoració s’oposa a la memòria: es fa en temps real i, de sobte, l’esdeveniment esdevé cada vegada menys real i històric, cada vegada més irreal i mític (1)”.

Fins i tot els universitaris no escapen del fenomen. La historiadora Annette Wieviorka (2) ha explicat de la millor manera aquest “sentiment de saturació”: “No es deixa de fer moral i això enutja els estudiants. Si es considera Auschwitz més com una cosa de la qual es continua preguntant, aquest fastigueig desapareixerà. Cal deixar de substituir la moral per la reflexió”. I afegia: “No donem una bona consciència, quan hauríem de preocupar-nos del món que hem fet i en el qual molts joves viuen en condicions deplorables. Què signifiquen les nostres lliçons sobre la República, la integració, l’antiracisme quan pateixen l’exclusió, les discriminacions relacionades amb els seus orígens (3)”.

Reflexionar, aquest és el repte. Ara bé, en aquesta emulació de les cadenes de televisió, hertzianes i cablejades, en què el millor enveja el pitjor, l’emoció, globalment, prima sobre la raó (4). Quants conviden historiadors a debatre i els donen temps? Quants restituiran el genocidi amb l’estratègia del Reich nazi? Quants evocaran les seves altres víctimes? Quants s’interessaran també per la resistència, fins al si dels camps de la mort? Quants reemplaçaran el judeocidi a la llarga cadena de genocidis que engalanen la història, i singularment al segle xx —abans i després de la Shoah, de Cambotja a Rwanda?

Presoners dels seus costums, alguns comentaristes reciclaran amb abundància aquests adjectius que traeixen el rebuig a entendre: boig, incomprensible, inintel·ligible... Res, naturalment, nega el vertigen que ens trasbalsa el pensament d’aquests milions d’homes, dones i nens anul·lats perquè havien nascut jueus. Al mateix moment que el III Reich flanquejava sota cops de bota de l’Exèrcit Roig i els angloamericans, els esbirros d’Adolf Eichmann carregaven encara jueus per deportar-los, fins a una illa grega, a l’hospital psiquiàtric del gueto de Venècia, sense parlar dels hongaresos gasejats durant l’estiu del 1944 quan París ja respirava l’aire de la llibertat recuperada.