Tempesta sobre la Constitució Europea

Per què, quan es tracta de la construcció europea, els representants oficials de l’esquerra sostenen documents que, com el tractat constitucional, tenen poc a veure amb la seva vocació política i social? La integració d’Europa sintetitza les contradiccions, cada vegada més netes i a vegades molt antigues, d’una esquerra continental en mal projecte.

Per Anne-Cécile Robert
Article traduït per Rut Jou

“Hauria estat fàcil tàcticament dir no, per usar la còlera que existeix al país [...]. He considerat, en nom d’una gran majoria de socialistes, que el nostre deure era fer-ho d’alguna manera que hi hagués demà una Europa que funcioni (1)”. Com molts representants de l’esquerra, François Hollande, primer secretari del Partit Socialista Francès, considera així que l’imperatiu de construir Europa implica passar per alt (temporalment?) les reivindicacions socials del seu electorat tradicional. Per això, tallant amb les posicions adoptades pel seu partit des de fa vint anys, apel·la els seus militants a pronunciar un sí socialista al tractat constitucional europeu.

No obstant això, aquest tractat provoca —més d’entrada que el tractat de Maastricht el 1992— una divisió manifesta tant a la base com a la cimera del partit fundat per François Mitterrand: un 42% dels militants s’hi han oposat durant el referèndum de l’1 de desembre del 2004, i també algunes figures del partit com l’exprimer ministre Laurent Fabius o la molt federalista Pervenche Béres. Marc Dolez, l’únic diputat socialista que va votar contra la revisió constitucional prèvia al referèndum del 28 de febrer del 2005, considera també que aquest tractat “gira l’esquena als valors de l’esquerra”. El “no consens” també és patent en els Verds, el suport dels quals al tractat va ser adquirit pels pèls (2). També, el rebuig del tractat constitucional pel Comitè Confederal Nacional de la CGT, el 3 de febrer del 2005, sembla una ceguesa de la direcció confederal del sindicat, que havia refusat pronunciar-se. Aquest refús apuntava sens dubte a refer la integració de la central a la Confederació Europea de Sindicats (CES) favorable al tractat.

El paper europeu que no correspon d’una part de l’esquerra —que sembla suscitar una oposició més clara que abans— s’explicaria, segons Pierre Bordieu, pel fet que hauria perdut algunes de les seves “defenses immunitàries”. Aquesta fragilitat apareixeria com el producte d’una doble evolució: d’una banda, la seva conversió progressiva al liberalisme econòmic en el transcurs dels anys vuitanta i, d’altra banda, una profunda pèrdua de marques polítiques que fa d’Europa –independentment del seu contingut— l’ideal de substitució d’una esquerra en mal projecte.

Tempesta sobre la Constitució Europea

Tot i que en la majoria de països membres de la Unió, la ratificació del tractat de Constitució Europea es desenvolupa amb una certa indiferència, a França, la campanya del referèndum és més dinàmica del que s’havia previst, en part perquè no s’exclou una resposta negativa el 29 de maig. Aquest no ressonaria com un imprevist. No obstant això, els partidaris del sí ocupen l’escena: el president de la República, els principals partits, la pràctica totalitat del món patronal, els grans mitjans, es mobilitzen per defensar un text d’essència liberal. Com durant el tractat de Maastricht el 1992, els incondicionals del sí intenten guanyar la convicció prometent un demà social que canta... Se sap què ha passat amb aquests compromisos. Davant aquest no que pot fer trasbalsar Europa, la propaganda mediàtica es desencadena fins al paroxisme. I els periodistes dominants, desorientats per una opinió que juga amb els seus comentaris, acaben d’unir-se als tigres de paper.

Per Serge Halimi
Article traduït per Rut Jou

És imprudent infantilitzar els adults. Quan un escrutini els dóna la paraula, la seva sinceritat també pot ser contagiosa: “Valéry Giscard d’Estaing només ha comès un error: anomenar el text del tractat Constitució —observa a Le Figaro Alain Minc, aleshores animador de l’emissió “Davant Alain Minc”, a la nova cadena Direct 8—. Precisament aquesta denominació és el que ha impedit una ratificació per la via parlamentària. El referèndum és similar a una verola antidemocràtica que França hauria propagat al conjunt d’Europa (1)”.

Pels barons del periodisme, la via parlamentària hauria estat menys delicada i més avantatjosa. Menys delicada: durant la sessió del Congrés, el 28 de febrer del 2005 a Versailles, el projecte de llei constitucional previ a la ratificació del tractat europeu per via del referèndum va ser adoptat per un 91,70% dels vots expressats, entre ells el del senador Serge Dassault, propietari d’una bona part dels títols de la premsa francesa. Més avantatjosa: una vegada l’afer europeu s’hagi tancat en el sentit confiat, la premsa hauria pogut tramar els seus nous dossiers sobre les oportunitats de Nicolas Sarkozy el 2007 i imaginar les peripècies que l’oposarien llavors a Jacques Chirac, François Hollande o Jack Lang. Per desgràcia, una petita revolta popular obliga la majoria de decisors a tancar les files, a unir-se, a defensar amb el mateix ardor “l’economia social de mercat”. I els comentaristes han de sobrevolar ara un text amfigònic que parla de moneda, de circulars, de serveis “d’interès econòmic general”... Seriosament, però així d’enutjós.

Enutjosament, precisament no. És una mica el problema. Allà on els grans mitjans esperaven apatia, les generalitats ràpidament animades per la pau i el cel blau d’Europa, l’interès esdevé viu, el saber assegurat i indomable: quan l’elector havia de respondre sí amb tanta indolència unanimista dels parlamentaris, amenaça de fer el contrari. Però això només pot ser per ignorància. “El referèndum ha caigut en una França somnàmbula —es lamenta per LCI Claude Imbert, fundador i editoralista del Point—. Un sistema de democràcia representativa hagués estat el més prudent. Hi ha un noi que penca tot el dia en una fàbrica al costat de Nancy. Torna tard de nit. M’agradaria dir-vos que té ganes de beure una cervesa, no mirarà la Constitució en detall. Per què serveixen els parlaments (2)?”.