Govern per una Àfrica en marxa... La Nova Cooperació pel Desenvolupament d’Àfrica (NEPAD), que constitueix des d’ara l’alfa i l’omega de qualsevol decisió sobre el continent, només ha fet accentuar les antigues derives.

Per Tom Amadou Seck*
Article traduït per Cristina Garrido

La Nova Cooperació pel Desenvolupament d’Àfrica (NEPAD), aprovada per la Unió Africana, el juliol del 2001, a Lusaka (Zàmbia), intenta definir l’estratègia dels cinquanta-tres països africans davant la mundialització per als propers decennis. Aquest pla, que ha esdevingut la referència obligada de tots els discursos sobre l’expansió econòmica del continent negre, ha sigut concebut per cinc pesos pesants de la política africana —els presidents Thabo M’Beki (República de Sud-àfrica), Olusegun Obasanjo (Nigèria), Abdelaziz Bouteflika (Algèria), Hosni Mubarak (Egipte), Abdoulaye Wade (el Senegal)— i ha rebut el suport formal del G8 a les cimeres de Kananaskis, al Canadà, el 2002, i d’Evian, el 2003. Malgrat els pronòstics entusiastes dels seus promotors, que formen l’alfa i l’omega del desenvolupament d’Àfrica, el NEPAD reposa sobre un cert nombre d’errors estratègics que fan dubtar de la seva eficàcia.

En cooperació amb les institucions econòmiques i financeres internacionals —Fons Monetari Internacional (FMI), Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç (OMC)—, aquest enèsim pla de desenvolupament ambiciona aconseguir les taxes de creixement anual del 7% durant els quinze primers anys i de disminuir la pobresa a la meitat d’aquí al 2015. Lloable, aquesta ambició sembla difícilment realitzable a causa, d’una banda, de les escassetats de finançament del NEPAD, i de l’altra, de la seva incapacitat de sortir de les traves de les polítiques neoliberals.

Les inversions estrangeres directes (IED) són principalment les que han d’assegurar-ne el finançament. Ara bé, Àfrica només rep l’1% dels fluxos mundials d’IED, és a dir 17 milions de dòlars el 2001, davant del 10% que rep l’Amèrica Llatina i el 20% d’Àsia. Segons la Conferència de les Nacions Unides pel Comerç i el Desenvolupament (CNUCED), aquesta escassetat és deguda a un entorn econòmic, jurídic i judicial “poc atractiu”: inestabilitat política. Guerres civils, manca de transparència institucional i de relacions contractuals poc desenvolupades. El suport financer no podrà procedir més de l’ajuda pública per al desenvolupament, en una baixa tan considerable des de fa molts anys (1). A més, l’acompanyament financer anunciat pel G8 ha quedat en res.

Per Jean-Marie Harribey *

El desenvolupament durador s’ha convertit en referència obligada dels responsables polítics i de les institucions internacionals. De fet, aquest concepte ha arribat molt oportunament per ajudar a les classes dirigents a tornar una legitimitat al desenvolupament mal portat per l’explosió de les desigualtats des de fa vint anys i els desgasts ecològics (1).

S’ha fundat sobre una ambigüitat congènita fins i tot una contradicció insuperable. En l’esperit dels seus promotors institucionals, el desenvolupament durador ha de conciliar tres imperatius: el creixement econòmic, la reducció de la pobresa i la preservació dels ecosistemes. La persecució del creixement es considera com una condició necessària per l’èxit dels dos altres. Així, les Nacions Unides, els governs, les empreses, les organitzacions no governamentals (ONG) i els economistes favorables al desenvolupament durador adopten la distinció establerta antigament per l’economista François Perroux entre creixement i desenvolupament, fundadora de l’economia del desenvolupament entre els anys 1950 i 1960 (2). El creixement designava l’augment de quantitats produïdes, independentment de la seva qualitat i del seu impacte social i ecològic; el desenvolupament englobava el creixement, però l’excedia qualitativament tenint per objectiu el benestar humà. O, per perpetuar-se, el creixement necessita alfabetitzar, cultivar, millorar la sanitat, etc. Sempre comporta canvis qualitatius dels quals es servia Perroux per distingir-lo del desenvolupament.

Per Frédéric Durand

És a finals dels anys 80 que els primeres grans blocs de gel de l’Antàrtic van confirmar les suposicions de l’existència d’un rescalfament planetari, fortament lligades a les emissions de gas carbònic d’origen humà : residus industrials, consums domèstics als països rics, desforestació afavorida per aquests mateixos països vers els més pobres...L’incertesa era encara molt important, ja que els models consideraven al 1988 un rescalfament que podia anar de 0,4 a 8,33°C a finals del segle XXI, essent la gamma admesa més comunament de 2° a 5,5°(1).

Aquest resultat en què havia d’inquietar: a nivell del planeta, a la temperatura mitjana, quan al darrer període glacial, fa 18.000 anys, només havia estat de 4°a 5° inferior a la temperatura actual. Si les previsions pessimistes es confirmaven, els canvis climàtics que es podrien produir al llarg del pròxim segle podrien ser de l’amplitud inversa d’una glacera. Els efectes previsibles no eren pas un rescalfament en alguns graus del conjunt, però si de molt fortes variacions podent anar fins a la detenció de la Corrent del Golf, que donaria a Europa i Amèrica del Nord un clima de caràcter polar; o bé la multiplicació de “les anomalies” climàtiques, com les grans tempestes o “El Niño”(2).